Per a què serveix fer teràpia?

Algunes persones de vegades em pregunten de què serveix fer teràpia, o bé, directament i d’entrada, posen en dubte la seva utilitat. És clar, vivim en una societat amb un alt sentit de l‘utilitarisme.
Encara hi ha algú que dubti en cuidar-se? Sembla ser que l’estat espanyol és un dels països on passem per la dutxa amb més assiduitat. El tema d’empolainar-se està ben integrat. Dediquem cert temps a arreglar-nos, ens preocupem per vestir més o menys a la moda, anem a la perruqueria, ens apliquem cremes hidratants i altres productes, ens fem la manicura, ens maquillem, practiquem algun esport o exercici físic, seguim alguna dieta per a mantenir la forma. També els homes s’han sumat al carro de cuidar-se estèticament en els últims anys.

Per altra banda, davant una dolència física, lleu o permanent, anem al metge perquè ens recepti el medicament que creu més oportú. I durant el temps que ens digui, ens prenem cada vuit hores aquella pastilleta. I llestos, resolt, ja podem tornar-nos a ocupar al 100% de les nostres vides i trasbalsos.

Ara bé, la salut global implica una altra esfera que, en la meva opinió, sovint deixem de banda: la gestió d’allò emocional.
Quant cas li fas a l’estrés?
Com et portes amb l’ansietat? La portes tu o et porta ella a tu?
Et permets sentir tristesa o enfado?
Expresses les teves necessitats clarament? De fet, saps quines són?
Estàs fent el que vols o el que creus que has de fer?
Quin grau de coneixement tens de tu mateix?

En general, ens ocupem dels nostres assumptes i problemes des de la part racional. Descartes va donar el tret de sortida al dir “Penso, per tant existeixo”. I ens ho vem creure del tot. En els últims anys es ve parlant de la intel·ligència emocional, fins el punt de voler incloure allò emocional en l’educació. Ens han ensenyat a teledirigir-nos des del raciocini i no ens han ensenyat a gestionar sentiments ni afectes, per no parlar del instint. Es tractaria de reconèixer aquestes parts que també som. No crec que sigui casualitat que la depressió s’hagi convertit en una de les malalties més habituals del primer món. Em sembla que tenim l’èmfasi posat exclusivament en l’estètica i la fisiologia. Per utilitzar una metàfora, com que estaríem pretenent posar maca la façana d’un edifici afectat per aluminosi.

La resposta és: de què serveix estar estressat, angoixat, emprenyat, frustrat, estancat, deprimit, espantat… i continuar visquent i relacionant-nos amb els altres des d’aquests estats? Les preguntes més aviat són: què vols fer tu amb la teva vida? Com la vols viure? Aleshores fer un procès terapèutic serveix per respondre aquestes preguntes. I és que sovint, no sabem com volem viure.
La part interessant d’aquesta cerca és que no hi ha una resposta única per a tothom, és clar, sinó que cadascú troba les seves pròpies respostes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s