Reinterpretant paraules

Un dels aspectes que més em criden l’atenció és la dificultat per comunicar-nos i expressar-nos que, com a societat, tenim. Encara que aparentment com mai, i gràcies a la instantaneïtat de la tecnologia, tenim a la nostra disposició tots els mitjans i facilitats a l’abast per comunicar-nos.
Al final no es tracta tant del medi o la quantitat, com de la qualitat del que expressem. I la veritat és que, en vista dels malentesos diaris, aquesta qualitat sembla poc existent.

D’una banda, vivim en la societat del quedar bé i de les aparences. Així, tendim a separar entre emocions bones i dolentes. Sembla que hem d’estar alegres i feliços tot el temps (=bo) i descartem que de vegades ens poguem sentir tristos o infeliços o descontents o enfadats (=dolent).
Les sensacions i sentiments desagradables tendim a guardar-los per a nosaltres o ignorar-los.
És clar, a mi em desagrada estar enfadada… però, i si tinc motius de pes? Per què no ho he d’estar? Per què he de dissimular?

D’altra banda la gestió de les emocions i sentiments negatius és curiosa.
Per continuar amb l’exemple d’enfadar-se, moltes vegades no ho verbalitzem, li ho fem notar a l’altre i/o esperem que l’altre ho noti, amb quina intenció? Per a què prengui la iniciativa i ens pregunti el que ens passa? Qui és el que està enfadat aquí?.
Podríem dir-li “M’he enfadat amb tu“… però no volem quedar malament o fer-lo sentir culpable, o incomodar-lo. És clar que ningú ens va ensenyar que això es podia dir i, sobretot, no ens va donar permís. Així que no ho tenim assimilat.
Podríem fins i tot dir-li “M’he enfadat amb tu i estic tan rabiós ara que prefereixo que passi una estona abans d’explicar-te el motiu del meu enuig“.
Hi ha persones que quan s’enfaden ho amaguen directament, o bé, es diuen que no n’hi ha per tant.
N’hi ha especialistes en acumular empipaments i un bon dia esclaten amb la llista de greuges i retrets. “Amb tot el que he fet per tu!“. En aquesta frase hi ha una expectativa sobre com hauria l’altre de valorar el que li dono, i aquests paràmetres són els meus, no els seus; com si l’altre fos un planeta que gira al meu voltant i no un d’òrbita pròpia. I n’hi ha especialistes en ofendre’s tant que li retiren a l’altre el contacte, la parla i s’esvaeixen. Gone with the wind.

Sobretot el que abunda són les interpretacions de tot tipus: em dius això i jo entenc / suposo / interpreto que m’estàs demanant tal cosa o m’estàs acusant d’altra, etc. Fins i tot, interpreto que no sóc vàlid. O llanço un missatge i espero que l’entenguis… on my way, és clar. El més fàcil seria aclarir: Què necessites de mi exactament? o Ho he entès bé?

Aquestes són el tipus de pel·lícules que ens muntem.
Si verbalitzéssim el que ens passa en realitat, l’altre podria saber amb què estem i, al seu torn, podria compartir la seva vivència. Podríem estar d’acord o no, però almenys sabríem el que hi ha.
Dit així sembla molt fàcil. No ho és perquè per començar, realment tenim clar què ens passa? Com ens comuniquem amb nosaltres mateixos? Quina qualitat de diàleg intern tenim?

Crec que un exemple és més aclaridor. Si jo li dic a algú en forma de retret “És que no em fas cas!“, com ho pot rebre? En canvi si li dic: “Sento que estàs lluny de mi i m’adono que em dol perquè m’agradaria que tinguéssim més contacte“, l’altre podrà dir-nos si ell ho viu així o no o, fins i tot, reconéixer que és cert que s’ha allunyat pels motius que siguin. Fins i tot, pot dir-nos una mentida pietosa; en tot cas, això serà assumpte seu i nosaltres podrem valorar quin tipus de relació mantenir-hi.

Evidentment aquest tipus de comunicació implica tenir molt clar què sento i en relació a què o qui. Sobretot, tenir clar que és una cosa meva, no de l’altra persona. També implica coratge i valentia per poder-ho expressar. Sovint a teràpia em trobo amb el pensament que si un fa això, farà mal a l’altre i aquest aspecte té molt de pes. Potser sí o potser no, dependrà del contingut i la forma com un ho transmeti. El que no podem controlar en cap cas és com ho rebrà l’altra persona. En general la reacció és la de sentir-nos qüestionats, no vàlids, que fem les coses malament, o que som inútils… una actitud defensiva i sobredimensionada. Que el meu pare em digui que li molesta que em deixo cada dia el paquet de cafè obert i que així perd l’aroma, no vol dir que faig malament tot… vol dir que em deixo el paquet de cafè obert. Altres coses les faré bé; aquesta en concret no. Puc decidir posar-hi atenció o no fer cas de les paraules del meu pare. Sigui com sigui, un acaba escollint i haurà d’assumir les conseqüències dels seus actes.

Imatge de l’encapçalament Gossips de N.Rockwell

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s