Qui va dir que seria fàcil?

A mida que avanço en la pràctica terapèutica, em vaig trobant amb la decepció com un dels grans habituals. En el món del pensament mágicopositiu (si faig això, obtindré tal cosa) i del bon rotllo, no està massa ben vist treure el drap brut de la decepció, com tampoc treure altres “draps bruts”; se m’ocorren: l’esforç, el dolor, la tristesa, com alguns dels -quasi- innombrables.

La decepció es dóna quan un se sent defraudat o desenganyat. A mida que una persona va fent anys és ben probable que s’hi hagi trobat en més d’una ocasió. He tingut casos de persones de certa edat que justament han treballat l’expectativa que s’havien fet de joves de la vida que tindrien… i que no han tingut o que no ha sortit com esperaven. Els aires de grandesa de la joventut són sovint colpejats per les realitats de l’existència. Ens adonem que tal situació no era com pensàvem o com havíem optat per creure. Creure és un acte de fe cec. Ens decebem amb persones, feines, projectes, amics, amors, somnis i altres situacions.

Personalment he visitat aquest sentiment en diverses ocasions, i alguns cops m’ha acompanyat una llarga temporada. Imagino que el continuaré visitant perquè forma part de la nostra espècie. Així que hi estic familiaritzada i com més familiaritzada n’estic, més perillosos i letals em semblen aquests missatges naifs de “si ho vols de debó ho aconseguiràs”, “l’univers confabula al teu favor”, “pots aconseguir tot el que et proposis” i similars. Sobretot quan aquests missatges ens penetren i creiem que passarà com deia aquella cançó “hago chas y aparezco a tu lado“.

Diga’m com de profunda és la teva decepció i et diré com de gran era la teva expectativa o il·lusió. Com els negatius fotogràfics. Curiosament, és quan em decebo que prenc consciència de quina era la il·lusió que tenia muntada. Decebre’s implica que ara sí veig com són les coses. I el que veig no m’agrada.
Davant la decepció hi ha una reacció habitual: rebotar-se. Malauradament hi ha persones que es queden atrapades aquí, enfadades a perpetuïtat. D’altres passen la fase del rebot, aprenen de la situació i es recol·loquen d’una manera diferent. És allò tan trillat de “el que no et mata, t’engreixa“.

És paradoxal que per saber de quina pasta estem fets, hem de passar per dificultats. La decepció és una forma de créixer, de fer-se adult i abandonar una manera de mirar infantil. Malauradament la visió infantil és en la que sembla instal·lada l’imaginari possibilista que tan popular és.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s