Encallar-se

Et passa sovint que et bloqueges o t’encalles? Vols dur a terme una cosa que desitges molt i quan és l’hora de la veritat, l’hora de passar a l’acció, comença el malson: la vergonya fa acte de presència i et frenes; comences un discurs intern sobre la teva incapacitat i et frenes; o potser un altres discurs des del que et dius que no estàs fet per això; o que has de dedicar-hi tant d’esforç i costa tant que total, per a què? Si ja estàs bé com estàs.

Treure’s valor a un mateix o treure importància als desitjos propis és bastant habitual. Jo mateixa ho he fet i reconec que de vegades encara ho faig. És important aturar-se quan un comença a dir-se aquestes coses. Perquè acaben funcionant com a mantres interns, que ens paralitzen, ens fan llençar la tovallola. És un maltracte personal. És una manera de no donar-se oportunitats i si un no se les dóna, qui ens les donarà? Aquesta reflexió me la vaig fer fa anys.
Tot això ho escrit perquè ho he viscut en carn pròpia. Fa set anys vaig començar a maquinar com deixar la meva feina “fixa i segura”. Hi duia molts anys i necessitava un canvi. Ja no m’era estimulant i també sentia que jo no aportava valor, que calia un relleu que fes entrar aire nou i energia. Fa cinc anys vaig començar a alternar la meva feina fixa i segura amb la meva tasca com a terapeuta. Fins que fa dos anys vaig decidir dedicar-m’hi plenament. I durant tot aquest temps he hagut de lidiar amb les pors, especialment la por a la incertesa, l’ansietat, la vergonya.
-Em va costar molt fer un web i posar per escrit experiències i coneixements, em deia que ja hi ha milers de webs. I és cert. Tanmateix m’ha servit molt per posar en les meves pròpies paraules el que sé.
-Em va costar posar-me davant d’una càmara i fer alguns vídeos. Per què? Perquè sóc molt vergonyosa i tímida i molt autocrítica: el meu jutge intern sempre m’està criticant. Ara bé, també he apres a parar-li els peus (sí, es pot fer). Poc a poc sento que em vaig deixant anar i que estic més solta.
-I el que encara a dia d’avui està sent un repte és lidiar amb l’ansietat davant la incertesa.

Malgrat tot això, saps què em dic? Tan de bo m’hi hagués posat abans. No vull negar ni ser naïf:  hi ha moments difícils i complicats en tot aquest procés. A la vegada està sent l’oportunitat per superar dificultats personals: com la vergonya de ser vista. Si em deixés dur per la meva neura, em quedaria sota un llençol i no en sortiria.
L’altra cosa que vull remarcar és que dur a terme canvis en les nostres vides implica dedicació, esforç, planificació, molta i molta constància, provar i equivocar-se. I està obert a canviar d’actitud. Si no hagués canviat d’actitud i no m’hagués donat l’oportunitat, estaria sota aquell llençol que deia abans, queixant-me perquè el món (?) és d’una determinada manera.
Si realment ho desitges, també tu pots fer modificacions i passar a l’acció.
Us deixo aquest vídeo d’una xerrada TED on Pablo Foncillas explica per què ell veu l’èxit com un subproducte del fracàs. No a la inversa.

 

17190961_1769100943404363_4900388333280673295_n

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s