Les repercussions del “bonisme”

La diferència entre bé i malament és un dels ensenyaments que més ens inoculen des de ben petits. “Porta’t bé“, “Això no es fa“, “T’estàs portant molt malament i així no t’estimo“. Molts segles de cultura catòl·lica dogmàtica encara ara duen seqüeles. Dur-se bé o malament sovint van de la mà de ser estimats o no. I com ja hem vist en un altre article, qualsevol nen sap de manera inconscient que depèn d’uns adults cuidadors. La retirada d’amor pot despertar els pitjors malsons i fantasies no conscients en una criatura. Així que s’adaptarà sigui com sigui als adults cuidadors i a les seves demandes. Acatem, obeïm… L’obediència és una de les primeres coses que aprenem a fer. És el preu que paguem per a ser estimats. Recordem que som sers socials i que una de les nostres necessitats és sentir que pertanyem.

Aprenem a ser bons. O a fer-ho veure. Tanmateix aquesta educació que rebem és esbiaixada. Es premia allò que es considera que està bé, es castiga el que està malament a l’altre extrem de la balança. I quedem atrapats entre dos extrems aparentment incompatibles i en una mena de duel “només un dels dos”. Molts pacients fan servir judicis de valor severs tant cap a ells com cap als altres. respecte les seves decisions, paraules, sentiments o accions. Per exemple: No està bé sentir enveja, no hauria de sentir-la. No hauria de ser tímit. No li hauria hagut de parlar així, vaig ser molt brusc. Hauria de ser més amable. I un llarguíssim etcètera.

És la versió adulta del “portar-se bé”. Sentir aquestes coses i altres són motiu sovint de vergonya personal: com un reconeixement d’estar fallat. Un dels camins que explorem a teràpia és començar a desobeïr algunes de les creences personals que tenim, que hem aprés i mantenim. I continuo amb els exemples d’abans.

L’enveja és molt habitual, tant que estic temptada de fer una trobada d’envejadors per a què vegin que no són tan estranys com es pensen. Una altra cosa és aprendre a lidiar amb l’enveja.

Ser tímit o vergonyós no s’escull. Hi ha una certa tendència natural. I també és més habitual del que sembla. Així que podríem fer un altre grup d’acompanyament per a tímits. Jo mateixa em declaro vergonyosa i el que em va ajudar no va ser continuar dient-me que havia de ser atrevida i extravertida, cosa que em posava més pressió, sinó acceptar que sóc vergonyosa i entendre que tinc un altre tempo amb les persones.

També sovint ens penalitzem per haver parlat d’una determinada manera a un altre. Si un és brusc en un moment donat és per parar els peus a una altra persona que potser ens està envaïnt, trepitjant o ningunejant-nos. Fa poc li deia a una pacient que he comprovat en persona com té més efecte ser contundent que ser correcte.

Cal flexibilitzar la creença del bé i acostar-nos a l’altre pol, aquest suposadament del “mal” tan terrible. Ser bo a ultrança implica sovint no saber relacionar-se amb la pròpia ràbia. La ràbia, com ja he explicat, ben utilitzada serveix per posar límits. Si no practiquéssim la desobediència o ens portéssim una mica malament de tant en tant, no hauríem canviat certes maneres de fer al llarg de la història.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s