Tenint en compte a l’altre

En el darrer article, vem veure que el que els altres puguin pensar de nosaltres, no sempre coincideix amb el que imaginem; i que sovint els carreguem amb el nostre propi judici. Ara bé, segur que tenen les seves opinions. I podem aprendre a escoltar-les. A fi de comptes, vivim en societat i és necessari un cert grau de respecte. Respecte, però, no implica necessàriament acord.

Al final es tracta de comunicar-nos. Quan som capaços de fer una posada en comú, podem mostrar a l’altre el nostre veritable punt de vista i viceversa: se’n diu posar les cartes sobre la taula. No vol dir que hi hem d’estar d’acord, que ens ha d’agradar, o pretendre que no ens afecta. Si la persona que tenim al davant ens importa i l’estimem, ens afectarà, en positiu o en negatiu, moltes de les coses que ens digui. No som impermeables per la superfície dels quals la pluja rellisca. Sigui perquè ens agrada el que ens diuen (afalacs), o sigui perquè no ens agrada el que ens diuen, ens afectarà.

Crec que la manera de tenir en compte als altres és escoltar-los, encara que ens dolgui el que ens diuen. Després podem valorar què del que ens han dit ho prenem i què no. Amb què estem d’acord, amb què no. Personalment, encara que m’hagi irritat o dolgut, reconec que moltes vegades m’ha ajudat el que els altres m’han senyalat sobre mi. Normalment han estat comentaris originats per actituds meves en les que no veia a l’altre i el trepitjava o el ningunejava. Encara que m’hagi picat, ho he volgut mirar, tenir-ho en compte i, fins i tot, he modificat la meva actitud. Per què? Perquè la persona que tinc al davant m’importa i, si considero que té raó en alguna cosa, per mi val la pena la relació. Així que dedicaré esforç i atenció per canviar l’actitud de la que no era conscient. En altres ocasions, m’han dit coses que després de valorar-les, les he desestimades o simplement no he sabut veure que fossin meves. Potser m’he equivocat. Totes les persones tenim el que se’n diuen punts cecs: aspectes de nosaltres que no sabem o no podem veure.

La teràpia m’ha ajudat a no reaccionar a la defensiva. Crec que, malauradament, tenim aquesta tendència quan algú ens diu alguna cosa. No ens ensenyen a rebre crítiques i tampoc no ens ensenyen a donar-les. Una de les maneres d’aconseguir que l’altre reaccioni a la defensiva és el to amb què li diem la cosa. Si ho fem amb un to acusatori, tenim assegurat que l’altre no vulgui ni escoltar el que li diem. Posaré un exemple.

Si diem (o algú ens diu) “No em truques mai”, en un to de retret o victimista, ens assegurarem que realment l’altre no ens vulgui trucar. Si, en canvi, diem (o l’altra persona ens diu): “Et trobo a faltar. M’agradaria que poguéssim mantenir el contacte més sovint. Ara mateix ho estic passant malament i m’aniria bé poder parlar-ho amb tu”, la cosa sona diferent i la nostra resposta serà diferent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s